Scarica

Distanza

16,32 km

Dislivello positivo

615 m

Difficoltà tecnica

Medio

Dislivello negativo

615 m

Altitudine massima

360 m

Trailrank

71 5

Altitudine minima

49 m

Tipo di percorso

Anello

Tempo in movimento

4 ore 19 minuti

Tempo

7 ore 2 minuti

Coordinate

2908

Caricato

25 aprile 2021

Registrato

aprile 2021
  • Valutazione

     
  • Informazioni

     
  • Facile da seguire

     
  • Paesaggio

     
Lascia il primo applauso
1 commento
 
Condividi
-
-
360 m
49 m
16,32 km

Visualizzato 160 volte, scaricato 8 volte

vicino a Martorell, Catalunya (España)

Martorell - Pont del Diable - Arc Roma -. Font de les Malaltes - cartell municipal Martorell - Torre d'En Malla - Camí de Baldanya - Turó de la Correiola - Torre de Gramenella - Serra de les Torretes - Torre del Clos - Resclosa del Torrent de Rodajes - Camí de la Roca Dreta - Camí de les Roques de Mateuet - Roques de Mateuet - Castell de Rosanes - Casa de la Mina de Plom la Martorellense - Mina de Plom la Martorellense - Boca Mina 2 - Boca Mina 1 - Pou d'Aigua - Ermita de Sant Jaume - Masia de Sant Jaume - Turó de Sant Jaume - Castell de Sant Jaume - Torre de les Muralles 1 - Torre de les Murales 2 - Torre de les Muralles 3 - Torre de les Muralles 4 - Bases i Font de Sant Jaume - Bahuma de la Font Blanca - Canana de Pedra Seca - Atenció Desgrimpada - Sant Genís de Rocafort - Castell de Rocafort - Font de Gileri - Torrent de Rocafort - Plaça del Portal de l'Anoia - Esglesia de Santa María - Casa Llopart - Refugi Antiaeri Plaça de la Vila - Ajuntament de Martorell - Plaça de les Hores - Casa Causa - Plaça des Germans Mestre - Capella de Sant Joan - Plaça de la Creu - Avituallament - Ermita de Sant Bartomeu - Pont del Diable - Martorell.
Ponte

Pont del Diable

Tot i que és el principal símbol de Martorell, només la meitat oest pertany al municipi, l'altra meitat és dins el terme de Castellbisbal. És un pont d'origen romà que formava part de la Via Augusta que anava de Roma a Cadis. Va ser edificat durant l'imperi d'August, sobre l'any 10 a.C., i va ser l'únic pont de la vall baixa del Llobregat fins al segle XIV. Està situat, sobre el riu Llobregat, en l’estratègica cruïlla que es forma entre la vall del Llobregat i la depressió prelitoral. Les bases del pont i l'arc de triomf constitueixen la part més important que es conserva de l'època romana, la resta és una reconstrucció, després de la guerra civil de 1936-39, del pont gòtic construït entre 1283 i 1295. L'arc de triomf, situat a l'entrada esquerra del Llobregat, és l'estructura d'època romana més important que es conserva del pont. Semblant al de Berà, però molt més senzill, disposa d'una pilastra d'ordre corinti a cada costat que sosté l'entaulament. Es creu que tenia una funció honorífica i de límit territorial.
Monumento

Arco Romano

Arco triunfal Un Arco Triunfal honorífico en el margen izquierdo, probablemente del siglo II, sirve de entrada al mismo por la orilla izquierda del Llobregat (siguiendo el curso fluvial), parece que señalaría una especie de límite territorial entre Tarraco y Barcino. Este tipo de construcciones, promovidas bien por la iniciativa pública, bien por voluntad de los propios ciudadanos, se erigieron en los centros monumentales de las ciudades, especialmente en el foro, y en aquellos puntos en que las vías de comunicación cruzaban un curso fluvial o un límite jurisdiccional.
Ponte

Pont del Diable

El puente del Diablo (en catalán, Pont del Diable) es un puente construido en España, situado entre las localidades catalanas de Castellbisbal y Martorell, sobre el río Llobregat. Es una reconstrucción realizada en el año 1963 de un puente gótico de 1295, sobre una base romana. De origen romano, formaba parte de la Vía Augusta siendo construido alrededor del año 10 a.C. para ser transitado por carros de bueyes, con una longitud de 130 metros,[3] con una calzada ancha y prácticamente horizontal, como se puede ver en los extremos, y con una pila en medio del lecho del río. De la época romana se conservan los estribos del puente, hechos con grandes sillares, con inscripciones de las legiones que trabajaron (legiones X Gemina, IV Macedonica y VI Victrix), y un arco triunfal honorífico en el margen izquierdo, probablemente del siglo II. Hasta el siglo XIV fue el único puente del valle bajo del Llobregat. El puente fue destruido por el río, que se llevó la pila central, estando documentada una reconstrucción en el año 1143. Posteriormente se reconstruyó como puente gótico con un solo arco, obra iniciada en el 1283 y acabada alrededor del 1295, bajo la dirección de Bernat Sellés, con dos arcos ojivales, el mayor de 21 metros de altura y 43 de ancho, para evitar el efecto de las riadas. El nuevo perfil y la menor anchura ya no eran adecuadas per la circulación rodada, pero sí para el transporte con animales de carga, mucho más utilizado en la Edad Media. Fue restaurado en el año 1768 por el ingeniero militar Juan Martín Cermeño. En enero de 1939 el arco central fue destruido por el Ejército Popular de la República en retirada, siendo reconstruido en 1963, manteniendo la estructura gótica de la reforma de 1283. La leyenda La leyenda de este puente, cuenta la historia de una anciana que cada día debía pasar el río para ir a buscar agua a la fuente que había en la otra orilla. Ella era ya muy mayor y no estaba para esos trotes. Saltar de piedra en piedra, mojándose los pies ya le había traído más de un disgusto. Una mañana, cuando estaba junto la orilla, a punto de pasar el río, se le apareció el Diablo, que era un negociante de mucho cuidado. – ¡¿Qué hace usted pasando el río de esta manera?!Con mi gran poder, haré que no tenga que cruzarlo nunca más! –¿Cómo? –preguntó la anciana sorprendida. –Dame una noche, y te construiré el puente más bonito que jamás hayas visto. –¿Seguro? –preguntó ella. –¿Acaso dudas de mi palabra? –respondió el Diablo– Y no os va a costar ni un real. Me conformo con quedarme con el alma del primero que cruce el puente. La anciana, cansada de tener que cruzar el río cada día aceptó el trato. El diablo estuvo toda la noche trabajando y cuando los primeros rayos de sol despuntaban tras la Torre del Telégrafo el gran puente estaba acabado. El Diablo, escondido tras el arco del puente, en la otra orilla, esperó a que la anciana llegara, para que pasara el puente en busca del agua y así poder quedarse con su alma. Pero las cosas no salieron como él esperaba. Cuando la viejecita llegó al puente, sacó el mandil del cesto que llevaba colgando del brazo. De dentro del cesto salió un gato negro como el carbón, que asustado empezó a correr puente arriba. Y así es, como desde ese día, la anciana y todo el mundo puede cruzar, sin miedo, el puente mientras el Diablo nos mira, sin poder hacer nada, junto al alma de un gato.
Sito religioso

Capella de Sant Bartomeu

Documentada el 1208, la capella podria ser més antiga si es té en compte que el culte a Sant Bartomeu va ser introduït a Catalunya cap el segle X. Al segle XVI la capella es trobava en molt mal estat. Al segle XIX, durant la Guerra del Francès, s'utilitzava com a graner, uns anys més tard es va obrir novament al culte. El 1835, va ser profanada, incendiada i destruïda. La capella no es va tornar a reedificar, i el 1856 el bisbat va cedir els terrenys a l’ajuntament de Martorell, que hi va construir el 1870 un escorxador. Enderrocat l'any 1990, les excavacions que s'hi van portar a terme van descobrir que la capella tenia una planta rectangular, amb dos contraforts per banda i l'entrada frontal, amb un portal que comunicava amb uns adossats al costat nord. Al seu interior es conserva un paviment que combina les lloses regulars de gres roig amb cairons. Al seu voltant s'hi han trobat restes de construccions adossades i una necròpolis, amb enterraments d’època medieval i posteriors.
Waypoint

Plaça de la Creu

Waypoint

Capella de Sant Joan

Es tracta de l'antiga capella del Hospital de Martorell, molt reformada al llarg dels segles. Formava part de l'antic hospital de malalts pobres de Martorell, fundat per Guilleuma de Castellví el 1205. La capella de l’hospital és l'únic testimoni que en resta d'aquella construcció. Documentada des del 1216, és d'estil tardo-romànic, excepte la part del vestíbul, que és gòtica. Consta d'una sola nau de planta rectangular, sense absis diferenciat, coberta amb volta de canó apuntada i reforçada per dos arcs torals. El portal d'entrada, amb llinda i emmarcat amb grossos carreus, data del segle XVIII. Al seu damunt hi ha una fornícula amb la imatge de Sant Joan Baptista, i una rosassa pseudogòtica amb una flor de sis pètals, tots dos de la fi del segle XIX. Modernament ha estat decorada amb esgrafiats de l'artista local Jaume Amat És la única resta que es conserva de l`hospital de malats pobres fundat a Martorell per Guilleuma de Castellvell l’ any 1205. El 1313 la capella ja existeix, patint reformes posteriorment als segles XVIII i XIX La capella estava adossada a l’hospital. Amb l’excepció del vestíbul gòtic, la resta de l’edifici és del segle XIII, d’estil tardoromànic. Té una sola nau de planta rectangular sense absis diferenciat, coberta amb volta de canó apuntada reforçada per dos arcs torals que la divideixen en tres trams. A l’entrada hi ha un quart tram, amb una arcada gòtica que pot datar-ne el 1370, segons un document d’aquell any en el qual el vicari general ordena la reedificació del pòrtic. Al segle XVIII s’hi feren reformes, amb la construcció d’un cor enlairat i la façana. La porta d’entrada, adovellada i emmarcada amb grossos carreus, té al damunt una fornícula amb la imatge del patró, Sant Joan Baptista, i una rosassa amb una flor de sis pètals. Modernament ha estat decorada amb esgrafiat del Jaume Amat a finals del segle XX. El presbiteri està presidit per un retaule (tapat en part per la imatge de Sant Joan que hi ha al davant) amb altar. Dues columnes salomòniques amb capitells jònics, decorades amb pàmpols i ocells, emmarquen una pintura sobre fusta de la Mare de Déu de Gràcia amb el nen (segle XVI), donació de Montserrat Ros (1987). A l’any 2011, la Cofradia de la Virgen de Tíscar de la localitat de Quesada (Jaen) va fer entrega d’una reproducció de la verge que ha quedat instal·lada a la capella.
Waypoint

Plaça Germans Mestre

Waypoint

Plaça de les Hores

Waypoint

Plaça de la Vila

A la Plaça de la Vila o Plaça Major també hi trobem la Casa de la Vila, un edifici del segle XVI, de planta baixa i dos pisos, que conserva, a la part baixa, el portal adovellat i una finestra amb llinda i brancals de pedra. L'edifici, i sobretot la façana, es va restaurar l'any 1937 afegint-s'hi, als pisos superiors, els esgrafiats fets per Ferran Serra. Aquests representen la figura de la deessa romana de la collita, "Pomona", amb el corn de l’abundància i, a sota, una nimfa símbol de l'Anoia i un faune simbolitzant el Llobregat. Al·legoria als rius Llobregat i Anoia, donant-se la ma i formant el Pont del Diable. Enmig hi ha l'escut de Martorell sostingut per dos àngels, procedent de l'antiga església enderrocada el 1936. A la part superior dels balcons del segon pis, apareixen una mà i un martell; mentre que al dessota d'ells hi veiem la muntanya de Montserrat i el Pont del Diable. Com a curiositat podem veure, al balcó corregut del primer pis, el drac que va servir d'inspiració per la construcció del primer drac de la Colla de Diables de Martorell.
Waypoint

Waypoint

Sito religioso

Església de Santa María

L'església parroquial de Santa Maria de Martorell és documentada l'any 1033. Dues tombes medievals trobades arran de les excavacions arqueològiques a la plaça de l'Església, l'any 1986, acaben per confirmar la seva existència aen aquesta època. Al segle XVI, en un emplaçament proper al de l'antiga església, s'hi va construir un nou temple, que barrejava els estils gòtic i renaixentista. Va ser destruïda durant la Guerra Civil espanyola, l'any 1936. La nova església de l'any 1941 és obra de l'arquitecte Francesc Folguera, que va ser ajudant de Gaudí a les obres de la Sagrada Família. La façana renaixentista del segle XVI, conservada al Museu Municipal Vicenç Ros després de la Guerra Civil, va retornar al seu lloc d'origen l'any 1992 La nova església parroquial de Santa Maria es va construir entre el 1941 i el 1944, sobre les restes de l'antiga església gòtic-renaixentista destruïda el 1936, que era d'origen romànic. Consta de tres naus, la central més elevada, i diverses capelles laterals amb vitralls policromats que il·luminen l'interior. L'any 1992, data en què se celebrava el quatre-cents aniversari de la consagració de l'església destruïda el 1936, es va reconstruir el campanar i el 1993 es va restaurar l'antiga portalada renaixentista.
Waypoint

Waypoint

Waypoint

Waypoint

Waypoint

Waypoint

Fontana

Font de gilet

La font del Gilet està a la muntanya, sota el castell de Rocafort, i per arribar-hi varem pujar per un camí costerut amb molta vegetació. Forma part de l'espai delimitat com a Parc de Sant Genís de Rocafort. Punt rellevant pel potencial de reproducció d'amfibis (Salamandra salamandra; Bufo calamita). El muret i el mosaic de la font.
Waypoint

Waypoint

Sito religioso

Monestir de Sant Genis

'antic priorat benedictí de Sant Genís de Rocafort, situat a l'antic Castell de Rocafort, va ser fundat pels senyors de Castellvell de Rosanes el 1042. La seva jurisdicció feudal comprenia els llocs, castells i parròquies d'Abrera, Castellbisbal, Castellví de Rosanes, Sant Andreu de la Barca i Sant Esteve Sesrovires. A partir del segle XIV el priorat va entrar en decadència i va ser secularitzat al segle XVI. De l'antic castell tant sols es conserven trossos de les muralles i una torre rodona. L'edifici de més entitat de tot el conjunt que podem observar de lluny és l'església romànica del monestir de Sant Genís de Rocafort. Data de finals del segle XII o principis del XIII i és un edifici de planta rectangular, sense absis diferenciat i amb la volta esfondrada, de la que podem veure un arc toral que la sostenia. La porta està situada a ponent i és d'arc de mig punt. Tota ella està construïda amb carreus rogencs de pedra d'esmolar, ben tallats i escairats col·locats en filades horitzontals
Castello

Castell de Rocafort

Castell de Rocafort és una fortalesa del 1042 situada al municipi de Martorell (Baix Llobregat) i declarada bé cultural d'interès nacional. El castell s'alça damunt un turó constituït per gresos rogencs del Triàsic. Tot i ser una altitud gens destacada, es troba encimbellat damunt la roca i al pas del camí que procedent de Martorell s'adreça vers Gelida seguint la línia castellera penedesenca que hi havia en temps medieval. Durant l'edat mitjana es construí una línia de fortaleses i torres paral·leles al riu Anoia per defensar-se de les incursions sarraïnes. D'entre les primeres cal destacar els castells de Subirats i Gelida, i de les segones la Torrassa, la torre de Miralles i el castell de Rocafort que fortificava el monestir de Sant Genís. A una certa distància del castell, actualment a l'altra banda de l'autopista, a l'antic priorat de Sant Genís (actual ermita de Santa Margarida) han aparegut els únics vestigis romans i àrabs de Martorell, i l'existència del pas de la via Augusta feia necessari la defensa d'aquest indret tan estratègic. En resten part de les muralles i una torre rodona, tot romànic i bastit a la mateixa època. La torre és cantonera i va ser bastida en un angle de la roca del turó per reforçar la muralla. Totes les restes es conserven fins a l'alçada de les espitlleres. La muralla ressegueix tot el turó de Rocafort per la banda de migdia i a ponent en queden vestigis. La torre és al SE. A Rocafort hi ha restes de l'església del monestir. Tot l'entorn fortificat està realitzat amb carreus rogencs de pedra de la contrada, ben tallats i afilerats regularment. A Rocafort hi hagué l'antic priorat benedictí de Sant Genís de Rocafort, que va ser fundat pels senyors de Castellví (era dins el terme de Castellví de Rosanes) el 1042. Esdevingué filial de Sant Miquel de Cruïlles. La comunitat, amb el seu prior, és documentada des del 1146. Era formada pel prior, dos monjos i dos beneficiats, un dels quals tenia cura de la parròquia de Santa Margarida, situada a peu del castell, i del monestir de Rocafort, vora l'actual cementiri. Al segle xvi fou secularitzat. El castell fou volat durant la Guerra de Successió i només l'església fou respectada. L'ermita s'assenta on hi hagué una vil·la romana, damunt la qual s'edificà una primitiva església romànica (segle IX o X) que serví de parròquia rural i que esdevingué després priorat de Sant Genís. En el segle XVIII, l'antic edifici passà a ser ermita sota l'advocació de Santa Margarida. El 1110, Guillem Ramon de Castellvell ordenà testament a Sant Genís assignant a aquesta església l'alou del castell de Voltrera (Abrera) i un altre dit de Pruneres (al terme de Castellbisbal). L'orde del Temple s'establí al monestir de Sant Genís i probablement a ella es deu la construcció del castell de Rocafort (segle xii) i en ell s'hi edificà una església romànica dedicada a Sant Jaume, l'absis de la qual es va malmetre definitivament l'any 1928. Amb l'eliminació de l'orde del Temple hom afirma que Sant Genís passà a dir-se «de Rocafort» pel que el castell prengué el nom de castell de Sant Genís de Rocafort. L'any 1474, Sant Genís de Rocafort formà part de la venda de la baronia de Castellvell per part de Joan II a Lluís de Requesens, junt amb la vila de Martorell, el castell de Rosanes i tots els dominis de Castellvell. El 1646, l'administració de les rendes del priorat de Sant Genís fou concedida a Josep Ferrer i, finalment, el 19 de juliol de 1713 l'exèrcit filipista, dirigit pel duc de Pòpuli, passà per Martorell camí de Barcelona i enderrocà de pas el castell llevat de l'església que fou conservada.
Rischio

Riesgo

Waypoint

Waypoint

Miniera

Mina de la Font Blanca

Es tracta d'una petita cova, pràcticament una bauma, de molt poc recorregut iamb el seu interior ple d'aigua. No sembla artificial, per lo qual descartem que es tracti d'una antiga mina d'aigua. No podem esbrinar si el corrent es degut a una font o a les filtracions que regalimen per les seves parets. Curiosa cavitat excava a prop de l’antic compleix miner de la serra de l’Ataix Aquesta cavitat,ens sembla que pot estar originada per una cala de mineria (en castellà =calicata) doncs es troba molt a la vora de l’antic compleix miner de la serra de l’Ataix. La seva estructura forma una sala d’uns 11m de fondo per 12m d’amplada i 2m d’alçada, El sostre està format per conglomerats, Una part d’aquests són recoberts per una fina capa de calcita. Materials procedents del sostre, blocs, còdols i matrius del conglomerats cobreixen la planta Les infiltracions produeixen una bassa temporal que inunda una bona part del sol de la galeria.
Fontana

Bases i Font de Sant Jaume

Waypoint

Corriol del Castell de Sant Jaume

Castello

Torre del Castell de Sant Jaume

Castello

Torre del Castell de Sant Jaume

Castello

Torre del Castell de Sant Jaume

Castello

Torre del Castell de Sant Jaume

Castello

Torre del Castell de Sant Jaume

Vetta

Turó del castell

Castello

Castell de Sant Jaume

El Castellvell de Rosanes, conegut també com a castell de Sant Jaume, és una fortificació ubicada a una altitud de 369 metres, dominant el pas pel corredor de la depressió penedesenca i controlant el pas pel curs del Llobregat. La fortificació parteix d’una primera torre –torre mestra–, probablement d’origen romà, a la qual es van anar annexionant, en segles posteriors, diferents dependències. El Castellvell de Rosanes, en època medieval, va ser la capçalera de la baronia dels Castellvell, que incloïa els territoris de Castellví de Rosanes, Abrera, Castellbisbal, Martorell, Sant Andreu de la Barca i Sant Esteve Sesrovires i, durant un temps, també Olesa de Montserrat. El seu origen cal vincular-lo al procés de fortificació de tota aquesta zona, especialment intens a les darreries del segle IX i, encara més, als inicis del X. És el moment en què veiem aparèixer a la documentació els castells de Masquefa, Gelida, Subirats, etc., i que hem de relacionar amb un procés de reorganització del territori i de consolidació del que serà l’administració altmedieval i crearà les bases del procés posterior de feudalització. Els diferents espais del castell es troben descrits amb detall en una acta del 1428 redactada arran dels desperfectes causats al recinte per moviments sísmics. L’any 1474, el rei Joan II va vendre la baronia al cavaller Lluís de Requesens de Soler. Aquesta família es va entroncar per casaments amb la dels Zúñiga i, posteriorment, amb la dels Fajardo (marqués de Vélez, cap de l’exèrcit del duc d’Olivares). La destrucció definitiva del Castellvell de Rosanes va esdevenir-se l’any 1714, en el marc de la Guerra de Successió. El gener d’aquell any, unes 34 o 35 persones, sota el comandament del martorellenc Josep Canet, defensaven des de l’interior el Castellvell de Rosanes davant de les tropes filipistes, que hi llancen l’atac definitiu el 21 de gener. Els filipistes hi envien 2.300 infants i 300 dragons. L’enfrontament es va estendre durant els dies 21 i 22 de gener. Els defensors de la fortalesa, davant de la desproporció de forces, van prendre la decisió d’abandonar el castell i la nit del 22 al 23 de gener es van despenjar amb cordes per l’espadat posterior del recinte. En l’operació de sortida per l’espadat hi van morir cinc persones. En dates posteriors, i un cop a mans de l’exèrcit filipista, es va procedir a la voladura del Castellvell de Rosanes, carregant d’explosius la base de la torre mestra, que amb la seva caiguda va destrossar les edificacions adjacents.
Castello

Castell de Sant jaume

Castello

Castell de Sant Jaume

Sito religioso

Capella de Sant Jaume

Enmig de la Plana de Sant Jaume, entre el Turó de Montgoi i el Turó del Castell, al peu del Castell de Castellví i a prop de la masia homònima, es troba la petita capella romànica de Sant Jaume, l'advocació de la qual, per extensió, ha donat modernament el nom a l'antic Castell de Castellví de Rosanes. La capella tindria un caràcter clarament votiu, ja que sembla ser que es va construir en aquest lloc en commemoració de la derrota que hi van patir el almoràvits l'any 1108. Això estaria relacionat amb la advocació de la capella a Sant Jaume, que durant molts anys se l'ha conegutr amb el sobrenom de "matamoros". La capella va ser construïda cap a finals del segle XI, tot i que la primera documentació en la que apareix, data del 1288 quan el rector de la capella de Sant Miquel del Castell de Castellví, va crear el benefici de Sant Jaume, perquè la capella pogués atendre les necessitats dels parroquians a les hores que el rector, sotmès a l'horari del castell, no pogués sortir a l'exterior al tancar-se les portes de les muralles. L'esglesiola consta d'una sola nau, amb un absis semicircular amb una finestra central i decorat amb arcuacions i lesenes d'estil llombard. La porta d'accés està situada a la façana de migdia entre dues finestres. Detall de la porta d'accés a la capella de Sant Jaume, situada a la façana de migdiaDetall de la façana de migdia, amb la porta i dues finestres, on podem apreciar l'arrebossat que ha tapat tota la factura romànicaVa ser cremada l'any 1936 destruint-se la imatge romànica policromada de Sant Jaume, que s'hi conservava. L'any 1989, es va enderrocar el campanar de cadireta i es va obrir una porta a la façana de ponent, per a poder-hi guardar un tractor al seu interior. Malgrat l'arrebossat exterior i l'obertura del portal a ponent, encara conserva la seva estructura original, amb la porta lateral i una finestra a cada cantó. Actualment per accedir-hi s'ha d'estar molt atent, ja que el camí que hi porta va quedar molt desdibuixat en fer-s'hi al seu voltant un camp de conreu. L'accés a l'interior de la capella encara és més dificultós, ja que tot el seu perímetre està envoltat de gran quantitat de lianes i esbarzers.
Miniera

Bases de la mina la Martorellense

Miniera

Boca Mina 1 Mina la Martorellense

Miniera

Mina de Plom la Martorellense

 A la vessant sud de la Serra de l'Ataix, dins del terme de Castellví de Rosanes i molt a prop del límit amb el de Martorell, es troben les restes de la més important explotació minera de plom de la província de Barcelona, la qual ja havia estat explotada en temps dels ibers i dels romans. El que s'extreia era la galena (sulfur de plom), mineral molt pesant de color gris brillant que apareix generalment ocupant esquerdes dins la roca. Aquest indret era conegut des de molt antic com l'Argentera degut a que junt amb la galena apareixien petites quantitats de plata. El torrent que circula als seus peus, rep el nom de Torrent de les Mines de Vernís (vernís era el nom que es donava a un compost, el principal component del qual era la galena triturada, amb la que es tractaven els recipients de fang). Això explica perquè al segle XVIII, el principal mercat de les mines eren les terrisseries. El plom obtingut de la mina es portava a Linares, mentre que el més pur, anomenat "alcohol de fulla", era adquirit per les terrisseries, especialment de la Bisbal d'Empordà. S'utilitzava pel vidrat de les peces de ceràmica (olles, cassoles, plats, etc.) fins que va ser prohibit el seu ús en els estris de cuina per la possible toxicitat; aquesta disposició va afectar greument l'economia de la mina, que va veure com es tancava la seva millor font d'ingressos. El 1893 es constitueix la "Compañia Minera Martorellense" també coneguda com "Sociedad Minera Martorellense". La companyia es va fundar amb 49.375 pessetes dividides en 1975 accions de 25 pessetes cada una. Un nombre important d'aquestes accions les tenien martorellencs. Després de diversos treballs inicials bàsicament de prospecció i a la vista que els resultats no eren els esperats, el 1895 es van suspendre les actuacions, les quals no es van reprendre fins el novembre de 1903. Aleshores es van portar a terme importants treballs, obrint-se 700 metres de galeries i travesses, 130 metres de pous i xemeneies i es va excavar un pou principal de 4 x 2 metres i 114 metres de profunditat. A l'exterior es van construir els edificis annexes, incloent-hi el castellet, la maquinària d'extracció, el cabrestant per les gàbies del pou, les instal·lacions de fusteria, de farga i de manipulació del mineral, un forn per fondre la galena i diverses dependències administratives com oficines, magatzems de subministres i productes acabats, etc... El mineral s'extreia amb el sistema de buidat de baix a dalt, reomplint-se les cambres amb materials de rebuig i restes del rentat. La galena que s'extreia era de qualitat alta i tenia una proporció mitjana de plom del 75%, a més era molt rica en plata, amb una rendibilitat de més de quatre-cents grams de plata per tona de galena. La producció total en els cinquanta anys d'explotació va ser d'unes 22.000 tones. Malauradament el preu del plom, constantment a la baixa (va passar de 22 lliures esterlines a l'octubre de 1907, a 13 al gener de 1908), juntament amb la insuficiència de capital, va situar la societat en una posició econòmicament difícil que va provocar la paralització dels treballs el 1909, tot i les condicions avantatjoses del cost de mà d'obra (de 3 a 4 pessetes el jornal dels obrers) i del transport des de la mina al port de Barcelona (8 pessetes la tona). Aquestes instal·lacions van ser inaugurades el 24 de juny de 1907. El 1909 l'empresa, no era en condicions de continuar els treballs, per la qual cosa es van plantejar diverses alternatives: l'augment del capital, la venda, l'arrendament, aportació o la liquidació i dissolució. Finalment va optar per l'arrendament de l'explotació. El 1916 la "Societat Minera Verge de Montserrat", va arrendar l'explotació. Segons consta a les seves memòries anuals, l'estat de les instal·lacions arrendades era de gran precarietat, de manera que van ser necessàries notables inversions econòmiques, sense que això permetés assolir la fita de la rendibilitat econòmica. L'extracció del mineral a través del pou mestre i l'eliminació de l'aigua que constantment es filtrava a la mina incrementaven els costos fins a un nivell que va esdevenir insuportable. Com a solució es va plantejar la necessitat d'obrir una galeria que enllacés per la base amb el pou mestre i que permetés l'extracció del mineral, a peu pla, i el desguàs natural de les aigües de la mina. La galeria indicada, de 850 metres de longitud, es va obrir per sota de la carretera de Gelida, al costat de la masia de Can Pasteller, on es van traslladar totes les instal·lacions de la mina, abandonant les de la part alta de la muntanya. El treball de perforació de la galeria va representar un esforç econòmic i humà molt elevat, que va durar des del 5 de març de 1918 fins el setembre de 1925. La galeria va rebre el nom de "Socavón de San Eusebio". Aquest esforç no es va veure gratificat ja que entre 1926 i 1927 el preu del plom va experimentar una davallada del 50%. Finalment la riuada del 25 de setembre de 1962 va produir greus desperfectes en les instal·lacions exteriors de la mina. L'estat en que van quedar i les escasses perspectives pel que feia al mineral van aconsellar el tancament definitiu. Aquest es va produir l'any 1966. Instal·lacions de la mina construïdes per la "Compañia Minera Martorellense" entre 1903 i 1907. En primer terme podem veure l'estructura que aguantava el castellet del pou principal i al fons l'edifici de la maquinària situat en un nivell superior que aguantava el castellet del pou principal, de l'edifici de la maquinària i del mur de contenció principal entre el nivell intermedi i el superior. Destaca per la seva solidesa i pel aprofitament que en fa dels materials de la zona Seguidament iniciem la vista del que queda de les instal·lacions. Aquestes estaven repartides en tres nivells, un nivell superior amb l'edifici on es trobaven les calderes de vapor, que funcionaven amb llenya i carbó de coc i que subministraven l'energia necessària per a l'extracció i el bombeig d'aigua. En aquest nivell també trobem la xemeneia, situada una mica apartada, així com diversos espais subterranis. Un nivell intermedi, amb una àmplia explanada on es va perforar el pou principal i on es van construir uns murs de contenció on inicialment es descarregaven els materials de rebuig de les extraccions i els residus de la reducció de la galena, amb lo qual s'aconseguia anivellar els desnivells del terreny i es guanyava espai de treball. Finalment hi ha un nivell inferior amb edificis més modestos. Al seu davant podem apreciar l'inici del gran dipòsit subterrani de rentat del mineral i d'un altre de més petit per emmagatzemar l'aigua extreta de les galeriesRecinte subterrani de grans dimensions, corresponen al dipòsit de rentat, que està comunicat amb d'altres de més petits situats en el nivell superior El primer que ens crida l'atenció es que tots els edificis i instal·lacions estan fets de maó vist, un estil que s'utilitzava molt a principis del segle XX per als edificis industrials, i que s'inspirava en un estil arquitectònic nascut a la ciutat anglesa de Manchester. L'edifici principal del nivellDetall del dipòsit per emmagatzematge l'aigua extreta de les galeries, situat al nivell superior superior acollia dues màquines de vapor, així com les conduccions subterrànies d'evacuació dels fums procedents d'elles. La energia que proporcionaven permetia extreure el mineral així com expulsar l'aigua que inundava les galeries. Aquestes aigües eren emmagatzemades en un gran dipòsit i utilitzades per al rentat del mineral. A la banda de migdia d'aquest edifici, podem veure el petit dipòsit on s'emmagatzemava l'aigua extreta de les galeries i, al seu dessota, un de més gran on es realitzava el rentat del mineral. Passejant pel recinte ens adonem que algunes de les parets dels edificis estan relativament en bon estat i d'altres bastant malament. Tot i així podem fer-nos una idea bastant aproximada de la seva funció ja que alguns d'ells conserven la seva estructura encara que sense el sostre. També hem de destacar els principals murs de contenció, molt gruixuts i en un estat de conservació relativament bo. Les demès instal·lacions estan molt malament. La xemeneia del forn on es fonia la galena, actualment envoltada de pinsLa xemeneia, imponent, encara es conserva en molt bon estat Apartada de l'edifici de la maquinària, es troba, en bastant bon estat, la xemeneia d'extracció de gasos del forn on es fonia la galena. Podem seguir perfectament la conducció subterrània, que va des dels edificis fins a la base de la xemeneia. Aquest sistema és el típic d'algunes foses de galena antigues. La xemeneia es situava una mica apartada dels edificis i evacuava els gasos del forn on es fonia la galena. La conducció subterrània actuava com una galeria de condensació, amb la funció de minimitzar els efectes tòxics dels vapors en els treballadors i a la vegada permetia recollir el plom que, per sublimació, s'anava acumulant en les parets de la galeria. Les obertures de la base de la xemeneia tenien portes per accedir-hi quan no funcionava el forn. Observant la boca del pou mestre, situada a l'interior de l'edifici que aguantava el castelletDetall de la boca del pou principal, actualment segellada i transformada en un forat de poc més de quinze centímetres En el nivell intermedi trobem l'edifici on estava el castellet del pou mestre. Es conserven en bon estat les arcades de maó vist que l'aguantaven; en una d'elles es veuen les restes metàl·liques de la base del castellet, al costat de l'edifici on es trobava la maquinària. El castellet ha desaparegut completament. Dins de l'altra arcada es troba l'entrada del pou principal, de 250 metres de fondària que comunicava sis nivells de galeries. Actualment està segellat excepte per un forat circular d'uns quinze centímetres. Un costum dels qui passen per aquest lloc consisteix a tirar una pedra pel forat per saber-ne la seva fondària. Com a curiositat hem de dir que si ens hi apropem, de seguida t'arriba una bafarada d'aire humit, provinent de la ventilació natural d'aquest pou.
Castello

Castell de Rosanes

Les restes del Castell de Rosanes, conegut també com a Castell del Peiret o del Mateuet, estan situades al cim d'un turó de forma allargassada, el Turó del Peiret, ocupant tota la seva superfície i dominant la vila de Martorell. Formava part del conjunt de fortaleses que en època medieval defensaven la línia del Llobregat, clau per a la defensa de Barcelona i el control del territori del Penedès, a més del de Martorell. Situat dins la baronia de Castellvell de Rosanes, el "Castrum de Rodanas" o Castell de Rosanes n'era feudatari. Per raó del feu, els Rosanes havien de servir els senyors de Castellvell amb tres cavalls armats. Apareix per primer cop documentat l’any 1032, tot i que el seu origen pot datar-se del segle IX o X. En els primers anys del segle XII Guillem Ramon I de Castellví donà el castell en feu a Udalard Ramon de Rosanes, i romandria a mans d’aquesta família fins ben entrat el segle XVI, però sempre sota la dependència dels senyors de Castellvell. En aquell segle el castell o casa de Rosanes ja es trobava en estat ruïnós. Del castell es conserva una part de la muralla, que ocupava una extensió de 56 metres i que resseguia tot el perímetre del turó, com es mostra en la planta adjunta. Està formada combinant filades de petits blocs regulars amb fragments de mur en forma d'espina de peix molt molt rudimentaria, l'"opus spicatum", i filades de lloses planes. Els angles de la muralla són arrodonits. La podem observar en bastant bon estat a tota la meitat nord. Se'n conserva aproximadament un 60% i tenia un gruix de 1,20 metres. L'estança adossada a la muralla amb una volta de canó, lleugerament apuntada, del Castell de RosanesInterior de l'estança, vista de la banda nord, on veiem una portella de comunicació amb una habitació superior A la part central del recinte, cap a ponent, hi ha una estança de planta rectangular d'uns 7,20 metres de llargada, adossada a la muralla i construïda amb petits carreus rectangulars, molt ben units amb morter de calç i arrenglerats en precises filades horitzontals. Panoràmica vers el nord-oest des del Castell de RosanesDetall de la volta de canó construïda en petits carreus rectangulars molt ben unitsEstà coberta amb una volta de canó, lleugerament apuntada, que fa 3,60 metres d'amplada. A sobre seu sembla que hi hauria una altra estança, ja que es veuen l'inici dels murs i una portella de comunicació. Prop seu hi ha les restes de la cisterna, de planta gairebé quadrada (fa 4,40 × 4,20 metres), que està soterrada i per tant de difícil accés. A la banda de migdia, just en el camí d'accés al castell, es poden veure els fonaments d'una torre circular d'uns 4 metres de diàmetre i 1,20 metres de gruix. Per tot el recinte anem trobant nombrosos forats a la roca, això indicaria que el castell tenia una part important construïda en fusta, en ells hi encaixarien bigues per sustentar plataformes elevades.
Waypoint

Les Roques de Matauet

Waypoint

Serra de les Torretes

La Serra de les Torretes majoritàriament correspon a la cara nord de la serra de l’Ataix. Antigament estava ocupada per vinyes i avui per boscos de matolls i pi. L’orografia, en general complicada, i l’orientació nord ha conservat una gran extensió sense incendis que permet el desenvolupament del bosc. Del temps en què es conreaven les vinyes en queden nombrosos vestigis, així com nombroses restes de mines d’aigua.

 Per la seva característica de connexió entre l’Ordal i el Vallès, podem considerar aquest territori com a part del corredor biològic del conjunt de lleres dels rius Anoia i Llobregat. La serra de les Torretes es un bon mirador sobre Montserrat i Martorell i que rep el nom per les torres guaita que es varen edificar per vigilar les possibles invasions.
Castello

Torre del Clos

Les restes de la torre del Clos dominen la vila de Martorell, del congost del riu Llobregat i del pont del Diable. Situada al nord del massís de l’Ordal, formaven part del conjunt de fortaleses que defensaven la línia del Llobregat, clau per l’accés a Barcelona. Entre aquestes i altres torres es podien enviar senyals lluminosos per comunicar-se entre elles. Probablement va actuar com a torre avançada del castell de Rosanes o de Peiret, que es troba a 400 m al sud, per a la protecció de les principals vies de comunicació i dels passos del Llobregat i de l'Anoia, que quedaven fora del control del castell. La Torreta del Clos és una obra del municipi de Martorell (Baix Llobregat) declarada bé cultural d'interès nacional. Es tracta d'una torre de planta rectangular de formes massisses. Al costat de l'estreta porta d'entrada hi ha una garita per defensar-la. En tot el perímetre de la torre s'obren dues fileres d'espitlleres. A l'interior es poden veure els forats deixats per les bigues en els murs. El coronament és llis excepte en els angles on hi ha uns merlets esglaonats. L'origen de la torre és romà, tal com indica les restes ceràmiques que s'han trobat a la seva base, però l'any 1874 es va reconstruir amb motiu de la Tercera Guerra Carlina.
Castello

Torre de Griminella

Dalt d'un serrat pròxim a la vila hi ha l'anomenada Torre Grimenella, documentada en temps de la guerra contra Joan II. Les seves ruïnes permeten apreciar la seva planta quadrangular i l'obra de filades regulars amb carreus de tipus normal. Les restes de la torre de Gramenella domina la vila de Martorell, del congost del riu Llobregat i del pont del Diable. Situada al nord del massís de l’Ordal, forma part del conjunt de fortaleses que defensaven la línia del Llobregat, clau per l’accés a Barcelona. Entre aquestes i altres torres es podien enviar senyals lluminosos per comunicar-se entre elles. Probablement va actuar com a torre avançada del castell de Rosanes o de Peiret, que es troba a 400 m al sud, per a la protecció de les principals vies de comunicació i dels passos del Llobregat i de l'Anoia, que quedaven fora del control del castell. Dalt d'un serrat pròxim a la vila hi ha l'anomenada Torre Grimenella, documentada en temps de la guerra contra Joan II. Les seves ruïnes permeten apreciar la seva planta quadrangular i l'obra de filades regulars amb carreus de tipus normal. Notícies històriques "El lloc de Martorell és documentat per primera vegada el 1033. Va formar part de la baronia de Castellvell. La capital històrica de la baronia fou el castell de Sant Jaume (com s'anomena modernament el Castellví de Rosanes), mentre que a la baixa edat mitjana, potser durant la segona meitat del segle XIII, Martorell li prengué la capitalitat. En foren senyors les nobles famílies dels Castellvell (documentats a la primeria del segle XI, posseïren la baronia fins el 1228), els Montcada (1228-1309) i els Foix (1309-1396). El 1396 Martí l'Humà incorporà la baronia a la corona, el 1418 Alfons el Magnànim la donà a l'Infant Enric i el 1474 Joan II la vengué a Lluís de Requesens i de Soler. Dels Requesens, la baronia de Castellvell passà als Zúñiga (1549, als Fajardo, marquesos de Los Vélez (1618-1727) i als Álvarez de Toledo y Osorio (1727-1821).
Fontana

Font de les Malaltes

Situada prop del riu Llobregat, davant per davant del pont del Diable, és una font molt popular a la qual Francesc Pujols (Barcelona, 1882–Martorell, 1962) dedicà un poema que hi podem llegir. També Antoni Massanell (Vilafranca del Penedès, 1924-1933) li dedicà un sonet prenent el pont com a centre d'evocació històrica. testing imageVeu de Ricard Giramé: La font de les Malaltes La font està situada molt a prop del riu Llobregat i ja hi existia el 1499. L'origen del seu nom és desconegut, però els poetes ens han deixat unes florides versions. Francesc Pujols Morgades (1882-1962) i Jacint Lladó (1911-1991) l'han explicada en boniques poesies. Per a Pujol, les aigües d'aquesta font tornen la vista a tres ceguetes, i per a Lladó la font és un refugi d'amors i desencís de dues fadrines que emmalalteixen d'amor. La Font destruïda el 1975, va ser restaurada per l'Ajuntament el 1990. Era una de les fonts més populars de Martorell, tot i que actualment no raja i es troba descuidada. A cada costat de la font, en uns plafons ceràmics, hi podem llegir fragments dels poemes que l'hi van dedicar els anteriors poetes. Podem escoltar el poema de Francesc Pujols en la veu de Ricard Giramé: "La Font de Les Malaltes". Martorell, vila famosa pel Noia i el Llobregat, i també per les fonts fresques que hi ragen a tot rajar: què en dic dels entorns que et volten com un jardí conreuat, i de les bones collites pel segar i pel veremar! No dic del Pont del Diable perquè tot lo món ho sap, que ara dic d'una font fresca que un gran miracle va obrar. Si n'hi havia tres malaltes, res del món les guarirà, sinó unes aigües molt clares que un pont les hi mostrarà. Passant pel Pont del Diable una font van obirar. Prop del Llobregat cantava com un aucell bosquetà: de tan bon doll que rajava, el riu respon-li el cantar. Del mal que elles tres patien veien el sol entelat, i de nits la lluna clara com un niu de fosquetat; al dematí i al capvespre tot el cel ennuvolat. Quan miraven a la terra no feien sinó plorar. Si arriben a la font clara se'n posen a reposar sota un arbre que hi havia ben florit i ben regat. La més gran s'és aixecada, posa el peu al mig del raig: aixís que el peu hi posava veu el cel asserenat. De tan serè com el veia tots els mals se li han curat. Les altres se li agenollen com si les 'gués de curar. Tot plegat estén els braços, les hi posa la mà al cap. Aixís que el cel se miraven un espill se'ls va tornar, que totes tres se van veure en aquella claretat. -D'aquesta font que ens curava bé ens en hem de recordar, que la Font de les Malaltes des d'avui li ha de quedar.- Martorell, vila famosa pel Noia i el Llobregat, i també per les fonts fresques que hi ragen a tot rajar.
Fontana

Font de l'Eudó

Situada just a la zona enjardinada que hi ha a la part de migdia del Pont del Diable, en el seu frontal hi té representada una de les llegendes sobre l'origen del pont romà. Hi havia una serventa que s'havia de passar gairebé tot el dia anant a cercar l'aigua a l'altra banda del riu en una fonteta. Un dia que el riu baixava molt ple va dir que més valdria donar-se al dimoni que haver de fer tants viatges a la font. A l'instant se li presentà un cavaller que li prometé fer-li un pont en una sola nit a canvi de la seva ànima. La serventa va acceptar. El diable, car no era altre el cavaller, es posà tot seguit a treballar i tota fúria. Només hi mancava una pedra. La matinada s'acostava. En passar el diable per davant de can Cortès, el gall d'aquesta casa es posà a cantar anunciant el dia. El diable, que només pot treballar durant les hores de fosca, en sentir cantar el gall cregué que ja era de dia. No havent tingut temps d'acabar el pont deixà caure amb ràbia la pedra a terra, i quedà dreta, tal com encara avui es troba, i enfonsada set canes. Hi ha variants segons les quals la serventa estava inquieta, es va llevar poc més enllà de mitjanit i veié amb paüra que el pont ja estava gairebé llest. Cridà l'hostalera i plorant li contà el que li passava. La mestressa prometé salvar-la. Tirà una galleda d'aigua al damunt del pobre gall, qui dormia. La bèstia es posà a cantar. Els galls veïns li contestaren fins a arribar a cantar el de can Cortès de Palau, quan el diable passava per allí davant.

1 commento

  • Foto di Jorditoms

    Jorditoms 27 apr 2021

    Que bonita ruta pero lo mejor es que se nota que se lo pasaron súper bien!!! que bueon hermano!!!!

Puoi o a questo percorso