Kepler Track [09/04/2017]

Ruta des de Te Anau fins a les Iris Burn Falls, fent el recorregut d'una de les 9 "Great Walks" (Grans Caminades) de Nova Zelanda coneguda com a Kepler Track, i passant per les Control Gates de la central hidroelèctrica de Manapouri, la Dock Bay, la Brod Bay, el Luxmore Hut, les Luxmore Caves, el Mt Luxmore, el Forest Burn Shelter, el Hanging Valley Shelter, i l'Iris Burn Hut a l'anada, i pel Rocky Point Shelter, el Moturau Hut, l'Spirit Lake, el Forest Burn, el Balloon Loop, el Waiau River, el Rainbow Reach, el Queens Reach, i les Control Gates de nou a la tornada.
La ruta comença en un dels punts d'inici més habituals de la Kepler Track: l'aparcament de les Control Gates de la central hidroelèctrica de Manapouri. L'aparcament també està proveït de lavabos, així com d'un cobert amb informació diversa sobre la ruta. Des de l'aparcament, un sender condueix fins a la ruta circular de la Kepler Track, que en aquest cas s'inicia a les Control Gates, les portes de control de la central hidroelèctrica de Manapouri que regulen el pas d'aigua entre el Lake Te Anau i el Lake Manapouri a través del Waiau River. En aquest punt es poden trobar diversos cartells amb diferents propòsits, com ara alertar de les restriccions de pesca, informar sobre la central hidroelèctrica, prohibir l'accés de gossos per protegir els kiwis, avisar del perill d'allaus, o donar informació sobre el Waiau River i la Kepler Track. Altres cartells també indiquen que la zona es tracta d'un dels punts d'inici de la Kepler Track, i també la frontera del Fiordland National Park. Des del pont per creuar les portes també s'observa el poble de Te Anau, i The Outlet, la part inferior del Lake Te Anau. Resseguint el perímetre del Lake Te Anau, doncs, i amb precioses vistes al llac gràcies a la llum ataronjada del matí, el camí arriba fins a la Dock Bay, i més endavant fins a la Brod Bay, la qual disposa de zona d'acampada. A partir d'aquest punt, el camí inicia l'ascens més pronunciat de la ruta, superant un desnivell d'uns 800 metres en tan sols 5 quilòmetres seguint un corriol a través de bosc. De fet, és en sortir del bosc quan la pujada ofereix una treva, i s'arriba fins al Luxmore Hut per un sender enmig del paisatge pelat que substitueix els arbres per mates d'herba ("tussock", tal com en diuen). La Kepler Track es recomana fer en un període de 2 a 4 dies; si es pren el període més llarg, cal fer nit en tres refugis diferents, un dels quals és el Luxmore Hut, que és el primer que es troba si es comença la ruta a les Control Gates i es fa en sentit antihorari, com en aquest cas. Des del Luxmore Hut, les vistes al Lake Te Anau i al principi del South Fiord són magnífiques. Des d'aquest punt també hi ha l'opció de desviar-se una mica per fer la ruta secundària cap a les Luxmore Caves. El camí que hi porta ofereix bones vistes dels camps de Te Anau amb les Takitimu Mountains de fons, així com del primer turó al qual s'ha arribat després de sortir del corriol ascendent del bosc. Un cop a les coves, les extraordinàries formes de la roca calcària són sorprenents, i cal vigilar de no relliscar, tenint en compte que el terra és molt humit i no hi ha llum. Quan la cova es fa massa estreta per continuar, es fa marxa enrere per arribar de nou a la cruïlla del Luxmore Hut. La ruta segueix pujant en direcció al Mt Luxmore, que queda sempre a davant, així com el Forward Peak, aquest una mica més a la dreta. El camí, envoltat de muntanyes i a través del pendent, també és preciós. En arribar als peus del Mt Luxmore, les vistes del camí fet que serpenteja entre els vessants de les muntanyes amb Te Anau de fons i del South Fiord del Lake Te Anau són cada vegada més espectaculars. Malgrat que el Mt Luxmore quedi just a davant, l'ascens seria tan vertical que la ruta prefereix voltar-lo per atacar-lo des de darrere. Per tant, i seguint un camí pedregós però alhora molt bonic, es fa la volta a la muntanya fins arribar a l'inici del camí d'ascens al Mt Luxmore, que es desvia només uns 400 metres per arribar al capdemunt de la muntanya a través d'un camí poc visible però evident. Un cop al cim, de 1.472 metres d'alçada, s'arriba al punt més alt de tota la ruta, on es troben les restes del que podria haver sigut una estació meteorològica, i des d'on s'observen vistes brutals de tot el voltant. No obstant això, les vistes més boniques són, sens dubte, les que vénen a continuació. Baixant del Mt Luxmore, el camí va carenejant les muntanyes, i la combinació del blau del cel i del llac, dels ocres de la tardor, i dels verds que encara es resisteixen a marxar, deixa senzillament sense paraules. A més a més, la irregularitat de les muntanyes, i la vista del camí que va serpentejant, produeix una sensació de llibertat i placidesa inexplicable. Així doncs, poc després d'abandonar el Mt Luxmore, de seguida es pot observar la vall del Forest Burn, així com encara part del South Fiord del Lake Te Anau. De fet, més o menys en aquest punt neix el riu Forest Burn, del qual se'n podrà observar la desembocadura en el Waiau River més endavant en la mateixa ruta, i no gaire més endavant es troba el Forest Burn Shelter, un refugi per a emergències molt ben protegit que es pot visitar. A partir d'aquí, el camí va mostrant paisatges espectaculars dels petits pics de les muntanyes, i en tot moment es pot veure el camí que s'ha fet o el que queda per fer, que passa per la carena i de tant en tant creua algun vessant. També es poden observar les belles i alhora amenaçadores Kepler Mountains al fons, l'escarpat Mt Maury en direcció nord-oest, després de la vall del Tutu Burn, i el ja visitat Mt Luxmore si es mira enrere. Uns quatre quilòmetres després d'abandonar el Forest Burn Shelter es troba el Hanging Valley Shelter, un altre refugi molt similar al primer. Des d'aquest últim refugi, doncs, el camí comença el descens seguint encara pel camí carener, i amb l'ajuda d'algunes escales de fusta per evitar relliscades en zones verticals i humides. Al final de la carena, i abans d'abandonar definitivament les vistes d'alçada, s'hi troba un mirador des del qual es pot gaudir de les últimes vistes de l'entorn, així com de la carena resseguida fins aquest indret. Baixant pel vessant oest de la carena, doncs, el camí de seguida s'endinsa en un bosc atapeït tot fent ziga-zagues per superar un fort desnviell (uns 700 metres en uns 5 quilòmetres de recorregut). Es troben alguns ponts ja sigui per superar afluents de l'Iris Burn o trams dificultosos. Finalment, i resseguint un bonic camí enmig del bosc, s'arriba a l'Iris Burn Hut. Diversos cartells indiquen la direcció de les Iris Burn Falls, una famosa cascada, així com la direcció d'altres refugis de la ruta, l'entrada d'aquest refugi concret, o la zona d'acampada que també hi ha disponible. Els cartells van acompanyats de la distància o el temps necessari per arribar a aquests indrets. Tenint en compte que en aquest cas s'ha fet la Kepler Track en dos dies, aquest és el refugi on s'ha fet nit. El primer que ha calgut fer és decidir el llit on es dormirà, i apuntar-se el número indicat al mateix llit; més endavant, una "rànger" del DOC (Department of Conservation), responsable del refugi durant aquest dia, ha recollit els tiquets que s'han hagut d'obtenir anteriorment, així com el nom i el número de llit, i ha fet les comprovacions corresponents. Després ha fet una xerrada recordant algunes normes i la previsió del temps per a l'endemà, i ha explicat informació interessant com ara la possibilitat de sentir kiwis durant la nit. De fet, mitjançant el seu telèfon mòbil ha reproduït els sons del kiwi mascle i el kiwi femella, que difereixen molt. Tot i això, ha recordat que és molt complicat observar-los, ja que són molt tímids i s'amaguen de seguida. El refugi ofereix llum artificial fins les 21h, moment en el qual s'apaguen i es demana respectar als excursionistes que decideixen anar a dormir d'hora. En aquest cas, s'ha fet un mos abans que es tanqués el llum, i s'ha anat a dormir aviat, però algunes persones que s'allotjaven al refugi s'han arriscat a fer una excursió nocturna a la recerca de kiwis.
Després de dormir còmodament, i de llevar-se amb la primera llum del dia, s'ha baixat a la sala comuna per esmorzar, tot assabentant-se que els excursionistes nocturns no van tenir massa èxit en la seva recerca de kiwis. De fet, diversos cartells a l'interior del refugi informen sobre tota la fauna que habita als boscos propers, així com sobre el mateix refugi i la seva construcció. Havent esmorzat, i només sortir del refugi, apareix la primera sorpresa: una quantitat considerable de keas intentant pescar alguna cosa de menjar dels excursionistes. El kea és l'únic lloro alpí del món, i s'ha acostumat tant als turistes, que no només no té por dels éssers humans, sinó que s'hi acosta sense vergonya per intentar pispar-los el menjar. També es considera una de les aus més intel·ligents, i és fàcilment comprovable si es baixa la guàrdia i no es vigila la bossa on hi ha el menjar. De fet, els agrada remenar gairebé qualsevol cosa, i en aquest cas s'ha trobat la plantilla d'una de les xiruques (que han de reposar a fora per respecte als altres usuaris) gairebé a fora. Un altre animaló no tan simpàtic és la "sandfly", un mosquit molt petit i de color negre que fa picades molt molestes. Al refugi se'n poden trobar bastantes, sobretot al capvespre i al matí, i una bona recomanació, a part d'anar tan tapats com es pugui, és portar un bon repel·lent. Abans d'abandonar el refugi, s'ha seguit l'Iris Burn fins arribar a les Iris Burn Falls, una cascada molt bonica en un indret encara més preciós. Aquesta ruta secundària és d'uns 3 quilòmetres, incloent anada i tornada, i les vistes del mateix riu són també molt agradables. En arribar de nou al refugi, s'ha fet un cop d'ull a la zona d'acampada, amb l'Spire Peak de fons, i tot seguit s'ha iniciat el segon dia de ruta, és a dir, la tornada. A diferència de la ruta del dia anterior, que oferia vistes espectaculars des de l'alçada de les muntanyes, a la ruta de tornada predomina majoritàriament el bosc, gairebé sempre fent camí de baixada. No és fins al cap d'uns dos quilòmetres que s'ha trobat un cartell que anunciava "Big Slip" (Gran Esllavissada). Es refereix a la gran esllavissada que hi va haver durant el gener del 1984 com a conseqüència de les fortes pluges, i que va deixar una gran clapa "deserta" enmig del bosc. De fet, els efectes d'aquesta esllavissada encara es poden observar, tenint en compte que en una àrea força extensa no es troben els grans arbres que fins ara s'han trobat al camí, i es poden obtenir vistes més panoràmiques de la vall. Després de creuar aquesta clapa, el camí s'ha tornat a trobar amb l'Iris Burn, que segueix incansable el seu camí cap al Lake Manapouri. A partir d'aquest punt, el camí segueix paral·lel al riu de manera molt fidel i, després de gairebé cinc quilòmetres i d'haver creuat tres ponts per superar diferents afluents (alguns secs) de l'Iris Burn que provenen dels Jackson Peaks, s'ha arribat al Rocky Point Shelter. Es tracta d'un cobert amb un parell de taules de pícnic que pot ser útil per refugiar-se de la pluja o per parar-se a fer un mos. Al mateix indret també s'hi troben uns lavabos de compostatge, indicats per un cartell, així com el Rocky Point Workcamp, una petita cabana per a estudis de camp científics. Al costat del cobert hi ha un desinfectant per evitar que els excursionistes que provenen del llac transportin el "didymo" o "moc de roca" (una malaltia que afecta als rius) riu amunt. En aquest cas, però, i seguint els cartells indicatius, la direcció que cal prendre és la del Moturau Hut, o sigui, cap al llac. Seguint vora el riu, la sensació ha sigut de trobar-se al bell mig d'un bosc vell i dens, atapeït de falgueres i altra vegetació. Fins i tot un gran tronc hagués barrat el pas si no fos perquè estava degudament serrat. Molt a prop del llac, i entenent que la zona és cada cop més inundable, s'ha trobat un corriol a l'esquerra marcat amb cintes vermelles i acompanyat d'alguns cartells plastificats indicant una ruta alternativa pel mig del bosc en el cas de trobar el camí principal inundat. Com que no ha sigut el cas, s'ha continuat endavant, trobant-se una i altra vegada amb l'Iris Burn, i fins i tot amb algun bolet content de créixer en aquesta zona humida, fins arribar per fi al Lake Manapouri. Tenint en compte la llarga estona que es porta creuant el bosc, la primera vista del llac és molt agradable. Tot i això, quan s'ha tingut una vista més completa, s'ha descobert que la boira l'amenaçava per tot arreu, tot i que li aportava també un aspecte misteriós i fotogènic. Seguint la riba del llac per un corriol preciós que semblava encantat, s'ha arribat finalment al tercer refugi de la Kepler Track, el Moturau Hut, que està situat en una zona privilegiada, al centre de la Shallow Bay i amb vistes espectaculars del Lake Manapouri amb el Cone Peak de fons. Després de gaudir una estona de les vistes, s'han seguit els cartells indicatius en direcció al Rainbow Reach. Més endavant, un altre cartell avisa del desviament a la dreta cap al Shallow Bay Hut, però en aquest cas no interessa, i s'ha continuat endavant, abandonant així el Lake Manapouri. Aquesta part de la ruta discorre per la petita separació que hi ha entre el Lake Manapouri i el Lake Te Anau, de manera que és una zona força humida. La primera prova s'ha obtingut de seguida, en arribar als aiguamolls que són del tot imprescindibles per l'ecosistema, ja que emmagatzemen l'aigua quan n'hi ha en excés, i la van drenant cap als rius per evitar que aquests s'assequin en períodes més secs, fent així de reguladors. Per evitar fer-los malbé, i per no mullar-se els peus, s'ha fet ús d'una passarel·la de fusta, que ha permès també observar el conjunt de la zona. Poc més endavant, un cartell indica la direcció d'un mirador; passant de nou per una altra passarel·la de fusta, s'ha arribat a l'Spirit Lake, un pantà magnífic d'aigües tranquil·les que no està alimentat per cap riu, sinó que la seva formació es deu únicament a l'aigua absorbida i drenada pels aiguamolls. Al mirador, ben bé a la riba del pantà, s'hi troben cartells informatius sobre els aiguamolls i la seva flora i fauna. Abandonant els aiguamolls, s'ha arribat fins al Forest Burn, on s'hi ha disposat un pont per creuar-lo. Aquest riu és el mateix que s'ha vist néixer durant la primera etapa de la ruta, al Forest Burn Shelter, i que ressegueix la vall situada a l'altre costat de l'Iris Burn, amb els Jackson Peaks al mig. El Forest Burn acaba desembocant al Balloon Loop, una giragonsa prescindible que fa el Waiau River, que és el gran riu que connecta els dos llacs. De fet, a partir d'aquest moment la ruta seguirà paral·lela al Waiau River, la imatge del qual transmet una sensació d'immensitat. Al cap d'aproximadament un quilòmetre, uns cartells indiquen la proximitat del Rainbow Reach Bridge, un pont per creuar el Waiau River i arribar a l'aparcament de Rainbow Reach. Prenent aquesta direcció, doncs, s'ha arribat al pont i s'ha creuat, no sense abans haver gaudit de les majestuoses i amples vistes del Waiau River des de dalt del pont. Un cop creuat el pont, s'han trobat diversos cartells amb informació i recomanacions sobre la Kepler Track, així com uns lavabos, un dipòsit d'aigua de pluja amb aixeta, i un petit cobert amb més informació. De fet, i tal com indica un cartell, aquest és un dels altres punts típics d'inici de la Kepler Track, i disposa també, per tant, d'un aparcament. En anglès, "reach" significa un "tram" del riu, i el Waiau River en té diversos que han estat batejats, com ara el Rainbow Reach. Reculant i tornant a creuar el pont, s'ha seguit de nou el camí paral·lel al riu durant uns vuit quilòmetres, amb bones vistes del Queens Reach, i passant per un camí molt ben arreglat enmig del bosc, fins veure de nou les Control Gates, el mateix indret per on es va passar el dia anterior. Passant per sobre les portes, doncs, s'ha arribat finalment a l'aparcament de les Control Gates, punt d'inici d'aquesta ruta de dos dies.
Es tracta d'una ruta genial, adaptada per tots els gustos (es pot fer de 2 a 4 dies), i amb vistes meravelloses. No comporta dificultat tècnica més enllà d'alguns trams de pujada constant, tot i que no ha de suposar cap problema (i si es fa en 4 dies encara menys). Tanmateix, la dificultat pot variar depenent de l'època en què es faci la ruta; en aquest cas la informació és vàlida pel mes d'abril, a la tardor (en mesos més freds, per exemple, és habitual trobar-hi força neu). La ruta està molt ben indicada i és gairebé impossible perdre's, amb cartells indicatius i informatius presents gairebé en tot moment. La ruta també és molt frondosa, i més de tres quartes parts del camí passen per bosc; només el tram del Luxmore Hut fins a l'Iris Burn Hut discorre per paisatge pelat, coincidint amb el tram més alt de la ruta. Tenint en compte que la Kepler Track és considerada una de les 9 Great Walks de Nova Zelanda, si es vol fer la ruta durant els mesos més càlids cal reservar els refugis on es vol dormir amb antelació. En aquest sentit cal ser previsors, reservar força dies abans, i resar perquè no faci mal temps, ja que algunes Great Walks, com la Milford Track, tenen tanta demanda que les places disponibles dels refugis s'esgoten un any abans. Un cop reservat per Internet, cal recollir el tiquet al Fiordland National Park Visitor Centre, al poble de Te Anau, i anar-hi només un o dos dies abans de començar la ruta, ja que no donen el tiquet fins llavors, assegurant-se així que la previsió meteorològica és bona i donant als excursionistes els consells pertinents. També cal deixar clar que els refugis ofereixen aigua, però no menjar. Per tant, cal carregar i gestionar bé la motxilla amb els àpats adequats, sobretot si es fa la ruta en 4 dies. En resum, una ruta absolutament recomanable; malgrat que els trams de bosc puguin fer-se una mica pesats, les vistes des de les muntanyes, la barreja de colors i els camins careners no tenen preu.